Tot i que han passat molts d’anys, roman dins el record l’accident nuclear que va ocórrer a la ciutat de Txernòbil, a la Ucraïna Soviètica, l’any 1986. De la mateixa manera, és present encara el record del desastre de Fukushima (Japó), el 2011. Aquestes catàstrofes, per la seva naturalesa, deixen petjada. Allò que en queda cristal·litza, en termes simbòlics, en la memòria col·lectiva. Però, en termes materials, concretament en la petjada ecològica, què en roman? I, davant futures catàstrofes, com actuaran les institucions? Antoni Oliver, jove qualificat graduat en Física, ens ha explicat la feina que fa la UIB en aquest aspecte. Actualment treballa al LaboRA (Laboratori de Radioactivitat Ambiental).
Aquest laboratori s’encarrega de donar suport a la vigilància radiològica a les Illes Balears, realitzada a la UIB tenint en compte la detecció d’eventuals variacions anormals en els nivells de la radioactivitat. Concretament, es monitoritza la radioactivitat a l’entorn universitari a través de la cerca de radioisòtops, és a dir, aquells àtoms caracteritzats per tenir una emissió d’energia d’origen nuclear.
Els principals radioisòtops que monitoritzen són, en primer lloc, el iode-131. El seu origen és artificial, produït dins un reactor nuclear i alliberat durant els accidents nuclears o amb el llançament de bombes nuclears. El seu perill rau en el fet que pot ser absorbit per la glàndula tiroides i, per tant, pot induir l’aparició de tumors en aquesta glàndula. En segon lloc, vigilen la presència de l’estronci-90. Aquest radioisòtop té origen en la fissió nuclear utilitzada en l’obtenció d’energia nuclear. És un radioisòtop que s’adhereix fàcilment a l’esquelet humà i té la capacitat de provocar diverses malalties, entre les quals càncer d’ossos.
Dit això, ens preguntam: com ho fan per detectar aquests radioisòtops? N’Antoni ens explica que ho fan a través de diferents detectors i procediments de recollida de mostres d’aire, aigua, aliments i de terra. Per exemple, les mostres d’aire les recullen amb un filtre de cel·lulosa per captar els residus secs que hi ha a l’aire i un cartutx de carbó actiu per captar-ne el iode. Tant el filtre com el cartutx són al terrat de l’edifici Mateu Orfila i Rotger, connectats a una bomba d’aire que simula el cabal d’aire que respiren els pulmons humans. D’aquesta manera, poden fer una estimació de la concentració de contaminants de l’aire que la persona respira.
Les mostres d’aigua les agafen de l’aixeta del laboratori de la UIB i en recullen mostres mensuals i trimestrals per determinar-ne la radiació beta total, radiació alfa total i estronci-90. Les mostres d’aliments les recullen trimestralment als restaurants del campus i la mostra de terra la recullen una vegada a l’any.
Malgrat això, el que fan realment és comprovar que els radioisòtops estan per sota del límit de seguretat establert, ja que normalment no es troba una quantitat alarmant o perillosa d’aquest tipus de radiació.
Paral·lelament, n’Antoni s’encarrega de gestionar el procés d’acreditació del LaboRA segons la norma ISO-17025, una normativa que han de complir els laboratoris d’assaig que desitgen acreditar la validesa dels seus resultats. Perquè un laboratori estigui acreditat segons aquesta norma ha de complir diverses especificacions. En el seu cas, la feina consisteix a fer una recerca de tot el material que necessiten per poder complir aquestes normatives, així com elaborar guies per fer les calibracions dels diversos equips del laboratori, com, per exemple, els detectors radiomètrics, les balances o les micropipetes. Aquesta feina és necessària per obtenir l’acreditació com a laboratori d’assaig, amb la qual cosa augmentarà la qualitat dels resultats obtinguts i podran ampliar el ventall de serveis oferts pel LaboRA. Queda clar, per tant, que l’activitat nuclear pot deixar al medi ambient una petjada que pot ser monitoritzada a través dels radioisòtops, objecte de la recerca dels investigadors amb qui hem parlat. La tasca de n’Antoni i del Laboratori de Radioactivitat Ambiental és fonamental per disposar d’informació sobre la dispersió del material radioactiu arreu del territori i, en cas de necessitat, per adoptar les mesures de protecció oportunes.