Com a parlants, ens hem d’adaptar a la situació comunicativa. En aquest sentit, una situació pot ser formal o informal. Per exemple, una conversa amb els amics en una cafeteria constitueix una situació informal, mentre que una presentació oral a l’aula de la universitat és una situació formal. Per això és essencial que la llengua s’adeqüi al grau de formalitat. Així, depenent del grau de formalitat de la situació, farem servir un registre lingüístic o un altre.
Els registres lingüístics són les diverses varietats de la llengua que el parlant tria en funció del context o la situació comunicativa. El llenguatge científic, jurídic, tècnic, literari o culte són registres formals. El llenguatge col·loquial o el vulgar són registres informals. Hi ha diversos factors que intervenen a l’hora de determinar quin registre és més adequat per a cada situació comunicativa.
- El tema: si es tracta d’un tema seriós o amb un alt grau d’especialització, farem servir un llenguatge més rigorós, d’especialitat, amb termes tècnics i científics i amb un to sovint més reflexiu; en canvi, si el tema és més general o més distraient, el llenguatge segurament també ho serà.
- El canal: en termes generals, el canal oral sol ser més espontani i l’escrit tendeix a ser més formal, ja que sol ser planificat. Ara bé, les presentacions que es fan a l’aula universitària són orals i, tanmateix, són planificades.
- El context comunicatiu: el lloc, el moment i les condicions en què té lloc l’acte comunicatiu també determinen el grau de formalitat que es vol reflectir en el llenguatge, així com les normes socials i els costums que cal respectar. Així, no és el mateix adreçar-se a un company mentre som a la cafeteria que adreçar-s’hi o dialogar-hi mentre feim un debat a l’aula.
- El grau de formalitat de la relació entre l’emissor i el receptor: si hi ha molta proximitat o confiança entre emissor i receptor, el llenguatge és sovint més relaxat i col·loquial; en canvi, si emissor i receptor no es coneixen o s’estableixen entre ells relacions diverses d’autoritat i jerarquia, aleshores el llenguatge adopta un to més formal. En altres paraules, no és el mateix dirigir-se a un amic que a un professor de la universitat o a algú que no coneixem.
- La intenció o intencionalitat: determina l’objectivitat o la subjectivitat del propòsit comunicatiu i, per tant, el tipus d’implicació de l’emissor en la informació que es vol transmetre.
- L’extensió: la llargada del missatge és un factor que influeix en la tria d’un registre o un altre. No és el mateix fer un comentari breu a l’aula que fer un discurs de graduació de deu minuts.
Tots aquests factors determinen el grau de formalitat de les situacions comunicatives. Així, com dèiem, en les situacions més formals es fan servir registres lingüístics formals, i en les situacions més relaxades, s’adopten registres informals. Els registres formals es caracteritzen per ajustar-se a la normativa i no contenir incorreccions, mentre que els registres informals es caracteritzen per la manca de formalitat a conseqüència de l’ús de la llengua en contextos més col·loquials.
En aquest sentit, hi ha diversos tipus de registres formals i informals. Per a les presentacions que faceu a l’institut o a la universitat (presentacions d’aula, defenses de TFG, TFM o tesis doctorals, discursos de graduació, etc.), heu de fer servir el registre estàndard.
