Els registres formals són els propis del llenguatge planificat. Es caracteritzen per ajustar-se a la normativa i no contenir incorreccions. En els registres formals és cabdal revisar el nostre text o intervenció i assegurar-nos que ens comunicam amb correcció lingüística seguint la normativa (fonètica, morfològica i sintàctica) per tal d’evitar incorreccions i poder comunicar de forma efectiva i sense equívocs.
Hi ha dos tipus de registres formals: els registres elevants i el registre estàndard. Recordau que el registre que heu de fer servir a les presentacions que faceu a l’institut o a la universitat (presentacions d’aula, defenses de TFG, TFM o tesis doctorals, discursos de graduació, etc.) és el registre estàndard.
| Els registres elevats |
Hi ha dos registres elevats: el científic i el literari.
- El registre científic és el que es fa servir per transmetre coneixements, per tant, l’objectiu principal és informar. És el registre propi de la ciència i la tecnologia. El tema sol ser especialitzat i, per a adreçar-lo, es fa servir un lèxic específic, sovint farcit de termes tècnics. Prevalen els mots monosèmics, és a dir, amb un significar únic i inequívoc. Es busca sempre evitar qualsevol tipus d’ambigüitat. És habitual l’ús de cultismes i neologismes. S’eviten les expressions col·loquials, com ara les frases fetes, i la implicació directa de l’emissor en el missatge. El to és objectiu. No hi ha cap vincle de confiança entre emissor i receptor. Aquest és el registre que faríeu servir en comunicacions o ponències en congressos especialitzats.
Per exemple:
“En aquest estudi es du a terme un silenciament gènic de la sirtuïna 3 per tal d’avaluar-ne l’efecte sobre la profileració cel·lular.”
- El registre literari té una finalitat estètica, és a dir, es busca generar emocions o sensacions en el receptor. És el registre propi de la literatura. El text és elaborat i ric i hi ha una tria meditada de les paraules. Sovint es fan servir mots o expressions polisèmics, que poden suscitar diverses interpretacions, i és habitual l’ús de cultismes, arcaismes i llatinismes. S’hi usen recursos retòrics i les expressions se seleccionen amb una clara voluntat estètica. Aquest és el registre que faríeu servir en recitals de poesia, cursos de creació literària, d’escriptura creativa, etc.
Per exemple:
“Aquella nit callantívola, el vent sospirava entre els arbres del negre bosc amb una melodia que despertava l’esperit de les ombres. Les estrelles brillaven amb una llum tènue, com miralls d’un món llunyà que observaven en silenci el transcurs del temps.”
| El registre estàndard |
El registre estàndard (també conegut com “llengua estàndard” o “varietat estàndard”) és el registre emprat en els mitjans de comunicació, l’ensenyament i l’Administració. Pretén establir un model de parla. S’ajusta a la normativa, però defuig els trets massa formals propis dels registres elevats.
L’estàndard és una varietat lingüística que ha de permetre la comunicació entre la totalitat dels parlants d’una mateixa llengua. La creació d’una varietat estàndard sol ser un procés dirigit, és a dir, planificat. Durant aquest procés, es du a terme una selecció de les formes més usuals i aptes per a la comunicació entre tots els parlants, en detriment de formes d’ús molt restringit, per tal de facilitar la comprensió de la llengua a tots els parlants.
Per tant, l’estàndard funciona com el punt de trobada de les diverses varietats geogràfiques, històriques i socials de la llengua, i constitueix un instrument de comunicació neutre i comú a tots els parlants, vàlid per respondre a les necessitats comunicatives de l’administració pública, de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació i indispensable per a cohesionar i prestigiar una llengua.
Per exemple:
“Alguns dels professors d’aquesta universitat han estat la nostra inspiració. Cada vegada que ens feien entrar dins un poema o dins un quadre, cada vegada que ens feien veure les ombres i els fantasmes de Josep Carner o de Rosselló-Pòrcel, que ens feien viatjar en el temps o dialogar amb Aristòtil, ens transmetien la seva passió i el seu respecte per la feina que es fa en una universitat, per les lletres, per les humanitats.”
Tot i que és cert que la llengua estàndard pren com a base la llengua normativa (la reglamentació del codi lingüístic a escala fonètica, morfosintàctica i lèxica per part de l’Institut d’Estudis Catalans), no hem de confondre la llengua estàndard amb la llengua normativa. Generalment, la majoria de les formes estàndard són també normatives, però no totes. Així, pot passar que una forma normativa no sigui estàndard perquè, per exemple, és massa formal, com és el cas del connector nogensmenys, o perquè ho és massa poc, com en el cas del substantiu caca. D’altra banda, molt més habitual és que certes formes estàndard no siguin normatives, perquè són formes modernes (demonització, estressant, superric), poc formals (a la seva, guai, anar de) o, fins i tot, provinents d’altres llengües (boomer, brunch, dimsum).
Així mateix, és molt important recordar que l’estàndard no és exclusivament una variant escrita sinó també oral. En aquest sentit, és el registre lingüístic que heu de fer servir per a les presentacions a l’institut i a la universitat.
L’estàndard català s’ha definit com a policèntric, polimorf i composicional.
– Policèntric, perquè la proposta ha estat elaborada de manera coordinada pels organismes lingüístics de les diverses administracions dels terriotirs catalanoparlants (sobretot Catalunya, València i Illes Balears). Així, a banda de la institució normativa comuna, l’IEC, a Barcelona, Palma i València s’han proposat normes estàndards diferenciades per a cadascun dels seus marcs d’interacció social, cohesionats entre ells (sobre la base normativa de l’IEC) però amb una certa desvinculació els uns dels altres.
A les Illes Balears, la Universitat de les Illes Balears ha estat tradicionalment el centre regulador i difusor de les propostes adreçades a aquesta varietat. Al País Valencià, aquest paper el desenvolupava l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (amb una bona coordinació amb les universitats valencianes i l’IEC). A Catalunya hi ha propostes des dels mitjans de comunicació públics (l’ésAdir) i des de la Direcció General de Política Lingüística (l’Optimot), en col·laboració amb l’IEC.
– Composicional, perquè recull trets de les cinc grans varietats dialectals. Malgrat el que es tendeix a pensar, l’estàndard català no es basa en la varietat central, sinó que inclou trets dels diversos dialectes de la llengua catalana, de manera que intenta ser el màxim de representatiu possible sense perdre el grau de neutralitat que el fa entendedor per a qualsevol parlant. Així, per exemple, s’accepten formes verbals diverses, com ara jo estimo / jo estime/ jo estim.
– Polimorf, perquè sovint dona més d’una solució en aquells aspectes en què la llengua presenta variació dialectal, donant al parlant la possibilitat d’escollir les opcions que corresponen a la seva varietat geogràfica i regulant els usos de cada forma en funció de l’àmbit i del registre. En aquest sentit, la llengua estàndard regula els usos de les diverses formes lingüístiques a partir de dos criteris generals: l’àmbit i el registre.
- Es considera propi de l’àmbit general qualsevol tret lingüístic vigent almenys en dos dels cinc dialectes territorials (septentrional, baleàric, central, nord-occidental i valencià). En canvi, són considerats propis d’un àmbit restringit aquells trets característics d’un determinat dialecte però proveïts de prestigi en el seu àmbit i que en conseqüència són recomanables quan la locució va dirigida a un auditori lingüísticament uniforme. Per exemple, l’ús de l’article salat és admissible en l’àmbit restringit del dialecte baleàric.
- D’altra banda, pot sorprendre que l’estàndard, que és un registre formal, faci alhora distincions segons els registes, però el cert és que l’estàndard es pot fer servir en contextos més o menys formals. Per exemple, el presentador de plató d’un telediari ha de fer servir formes pròpies del registre formal, però un periodista que fa entrevistes pel carrer es pot decantar per formes pròpies del registre informal. Per exemple, si abans dèiem que l’ús de l’article salat és adminissible en l’àmbit restringit del dialecte baleàric, a aquesta condició ara cal afegir-ne una altra: la del registre. Així, en el dialecte baleàric, l’ús de l’article salat s’accepta en àmbit restringit, però només en registres informals.