Autor: mm.vanrell

Salvà, S. (2025). Majorcan Catalan: A window to analyse past participle agreement as an epiphenomenon. Dins M. Russo i S. Ulfsbjorninn (Eds.), Romance minority languages: A challenge for linguistic theory [Volum especial]. Isogloss. Open Journal of Romance Linguistics, 11(3), 1–34. https://doi.org/10.5565/rev/isogloss.415

L’ús de la concordança de participi passat en el català de Mallorca ha disminuït durant els darrers cent anys quan l’objecte resta in situ, però es manté amb molta més força quan l’objecte s’anteposa. L’objectiu d’aquest article és analitzar críticament els estudis anteriors sobre la concordança de participi, per sintetitzar-los i proporcionar una nova anàlisi formal, prou flexible per explicar les dades de diverses varietats romàniques: la conclusió és que la concordança de participi no és un fenomen unificat, sinó un epifenomen, que es pot considerar com el subproducte de diversos mecanismes sintàctics. (Més informació). 

Cremades, E., i Barceló-Coblijn, L. (2024). Una primera aproximación descriptiva a la morfosintaxis de los hablantes de catalán y español con síndrome de Williams. RAEL: Revista Electrónica de Lingüística Aplicada, 23, 76-100. https://doi.org/10.58859/rael.v23i1.640

Aquest treball pretén determinar si existeixen diferències en la producció d’errors morfosintàctics i en la complexitat de les estructures oracionals entre els parlants amb síndrome de Williams i els parlants amb desenvolupament típic. La síndrome de Williams, un trastorn del neurodesenvolupament produït per la deleció de material genètic al cromosoma 7, ha general debat en relació amb el llenguatge, ja que alguns autors suggereixen que és un aspecte preservat, mentre que d’altres defensen que sí que està afectat. Aquest treball constitueix, per tant, una aportació més a aquest debat. Per fer-ho, s’analitzen 30 mostres de parla espontània mitjançant l’anàlisi d’errors. Els resultats mostren que, en general, els parlants amb síndrome de Williams produeixen més errors morfosintàctics que els parlants amb desenvolupament típic i que, a més, aquests errors solen ser de tipus diferent. Tot plegat suggereix que la capacitat sintàctica de les persones amb síndrome de Williams difereix, almenys en part, de la de les persones amb desenvolupament típic. (Més informació). 

Amer-Borràs, A., Melià, J., i Vanrell, M. M. (2024). El pensament sociolingüístic de Josep Massot i Muntaner. Randa, 91, 135–168.

Josep Massot i Muntaner és una figura indiscutible en l’estudi de la
història, la llengua i la cultura catalanes. L’objectiu d’aquest treball és analitzar la contribució de la seva obra al coneixement i als debats sociolingüístics. En primer lloc, s’han explorat les seves incursions en la sociolingüística des d’una perspectiva històrica, abordant qüestions com la unitat, el nom, les funcions i les reivindicacions entorn de la llengua. A continuació, s’han analitzat algunes de les conseqüències de la repressió a Mallorca en l’ús públic de la llengua catalana, així com les aportacions a la llengua catalana d’algunes figures que Massot considerava rellevants. Finalment, l’obra de Massot ha permès visibilitzar el sistema de creences socials sobre les diferents llengües que compartien determinats grups de la societat mallorquina en moments històrics concrets. Per concloure, els autors reividiquen el valor documental de l’obra de Massot per als estudiosos de la sociolingüística i disciplines afins, així com la seva capacitat per aclarir
malentesos, evitar prejudicis, desmuntar manipulacions i matisar la imatge que sovint s’ha volgut projectar d’algunes personalitats insulars. (Més informació). 

Bellés, E. (2024). Un modelo ortológico catalán del siglo XIX. La Coleccio de paraulas disbaratadas de Josar-Andá (1871). Revista De Filología Española, 104(2), 1379. https://doi.org/10.3989/rfe.2024.1379

Aquest article presenta la Coleccio de paraulas disbaratadas, i modo de corretjirlas de Josar-Andá, un breu tractat català de tipus burlesc publicat a Reus el 1871. En el treball s’analitza la naturalesa de les diferents correccions (castellanismes, dialectalismes, col·loquialismes, etc.) i es conclou que el text, malgrat el to humorístic, és un manual d’ortologia per al català seguint-ne els patrons ortoèpics clàssics. (Més informació). 

Calafat-Vila, R. (2024). L’ensenyament a Mallorca al segle XVI (cartilles, catecismes i gramàtiques). Dins R. Ramis (Ed.), El llindar de la modernitat: Mallorca a la tardor medieval i al renaixement (1412–1598) (pp. 559–579). Sindéresis.

Aquest capítol de llibre pretén oferir una visió de conjunt sobre els llibres de text de primeres lletres i llatinitat, que s’usaven a les aules mallorquines al segle XVI. S’hi posa en valor l’ús primerenc de la Gramàtica de Sempere a Mallorca. A més, s’hi exposen algunes de les raons per les quals aquests textos escolars foren vigents fins al segle XIX. El treball destaca la importància de les reformes posttridentines en l’estructura escolar (foment de les aules de primeres lletres i propagació de la doctrina cristiana), així com explicita la intervenció dels prelats (i també dels jurats) en els assumptes docents. (Més informació). 

Cremades, E., i Barceló-Coblijn, L. (2024). Una primera aproximación descriptiva a la morfosintaxis de los hablantes de catalán y español con síndrome de Williams. RAEL: Revista Electrónica de Lingüística Aplicada, 23, 76-100. https://doi.org/10.58859/rael.v23i1.640

Aquest treball pretén determinar si existeixen diferències en la producció d’errors morfosintàctics i en la complexitat de les estructures oracionals entre els parlants amb síndrome de Williams (SW) i els parlants amb desenvolupament típic (DT). La SW, un trastorn del neurodesenvolupament produït per la deleció de material genètic al cromosoma 7, ha generat debat en relació amb el llenguatge, ja que alguns autors suggereixen que és un aspecte preservat, mentre que d’altres defensen que sí que està afectat. Aquest treball constitueix, per tant, una aportació més a aquest debat. Per fer-ho, s’han analitzat 30 mostres de parla espontània mitjançant l’anàlisi d’errors. Els resultats mostren que, en general, els parlants amb SW produeixen més errors morfosintàctics que els parlants amb DT i que, a més, aquests errors solen ser de tipus diferent. Tot plegat suggereix que la capacitat sintàctica de les persones amb síndrome de Williams difereix, almenys en part, de la de les persones amb desenvolupament típic. (Més informació).