Aquest web pretén ser una eina de consulta útil per a qualsevol professional dels mitjans de comunicació en llengua catalana —escrits, orals o audiovisuals— de les Illes Balears. L’objectiu, doncs, és tractar els aspectes lingüístics dels parlars balears que susciten més dubtes en els registres comunicatius i crear materials de consulta ad hoc per als professionals dels mèdia. Els materials que hi presentam es basen, majoritàriament, en les propostes de l’Institut d’Estudis Catalans —que és l’autoritat normativa referencial dels territoris de parla catalana— i en altres organismes com el Termcat. Això no obstant, també es tenen en compte altres obres i treballs que tracten qüestions del català de les Illes Balears.
El nostre model de llengua es concreta en els següents punts:
1. Posar en relleu la importància dels mitjans de comunicació com a difusors de models lingüístics1
En comunitats lingüístiques que han assolit la normalitat i la plenitud d’usos, els mitjans de comunicació es converteixen en reproductors i difusors de models lingüístics generalment acceptats per tothom. Tanmateix, la història de la comunitat lingüística catalana —amb la llengua pròpia exclosa dels àmbits formals i amb entrebancs per accedir a la revolució tecnològica de les comunicacions produïda els darrers cent anys— ha dificultat la consolidació d’un model de llengua comunament reconegut i acceptat, i ha propiciat l’aparició de prejudicis sobre el mateix model.
En aquest context, els mitjans de comunicació en llengua catalana tenen posats davant una sèrie de reptes i, alhora, han d’assumir un conjunt de responsabilitats amb relació a l’ús lingüístic. Són, sens dubte, els principals difusors de models de llengua, amb més capacitat d’influència que altres àmbits com l’escola o l’Administració. I no es limiten a vehicular models de llengua, sinó que també contribueixen a elaborar aquests models, en la mesura que han de trobar solucions lingüístiques adequades a un ventall ampli i variat de situacions de comunicació. Per tot plegat, és molt important que els mitjans de comunicació, corporativament, i cadascun dels professionals que hi fan feina, individualment, siguin conscients de llur responsabilitat i es comprometin a treballar amb un model lingüístic de qualitat, sòlid i coherent.
2. Difondre un model lingüístic estàndard
Els usos lingüístics dels mitjans de comunicació s’han d’ajustar a la varietat estàndard, la qual entenem de la següent manera: (a) És una varietat supradialectal, de tendència cohesionadora i que està destinada a assegurar la unitat i el desenvolupament funcional de la llengua, i també a contribuir al procés de normalització lingüística; (b) Inclou un cert marge per a la variació dialectal i funcional, sempre que les formes pròpies d’aquells àmbits territorials o funcionals tenguin el prestigi i el reconeixement social corresponent; (c) Ha de ser sempre correcta, i compresa i acceptada per tota la comunitat lingüística; i (d) S’adapta a les diferents situacions comunicatives per tal de satisfer les necessitats comunicatives del conjunt de la comunitat lingüística.2
La selecció dels usos de l’estàndard és, en bona part, espontània: funciona com una norma social, entesa com el conjunt d’usos habituals en els àmbits de comunicació supraregionals, sense que hi hagi d’intervenir necessàriament cap òrgan regulador. Això no obstant, donada la història i la situació sociolingüística de la nostra llengua, aquestes convencions espontànies sovint no són prou homogènies ni consistents, fet que justifica la intervenció dels referents acadèmics —en el nostre cas, l’Institut d’Estudis Catalans—, que proposen les solucions més encertades als problemes que la norma social no resol.3
La pertinença d’un tret lingüístic a la varietat estàndard es relaciona, per una banda, amb les tendències d’ús observades en parlants competents —que actuen com a referents lingüístics— i, per altra banda, amb el prestigi, el reconeixement social i l’acceptació de què gaudeixen aquests trets. Alguns indicadors de prestigi dels usos lingüístics són: (a) Tenen tradició en obres literàries; (b) Tenen tradició lexicogràfica, especialment en diccionaris de llengua general; (c) Tenen una freqüència d’ús elevada; (d) S’usen en els mitjans de comunicació; (e) S’usen en l’Administració; (f) Responen a la necessitat de cohesió de la comunitat lingüística; (g) No són exclusius de parlars molt concrets; (h) No dificulten la comprensió en el cas específic de les comunicacions d’àmbit supraregional; (i) Són percebuts com a preferibles en contextos de comunicació d’àmbit regional; i (j) Responen a les exigències de la comunicació.4
Cal destacar, finalment, que es parteix d’una situació en què l’estàndard escrit és més unitari arreu dels territoris de llengua catalana i amb una difusió més avançada que l’estàndard oral —que sovint es confon, erròniament, amb la varietat central barcelonina. A aquesta concepció difusa d’estàndard oral s’hi afegeix un context en què la producció pròpia dels mitjans audiovisuals de les Illes —sèries de ficció, programes d’entreteniment, informatius, documentals, etc.— ha guanyat molta importància i suposa diversos reptes de caire lingüístic. Així doncs, pararem atenció, especialment, als aspectes relacionats amb la codificació de l’estàndard oral.5
3. Difondre un model lingüístic variat territorialment
Aspiram a difondre un model de llengua coherent amb les varietats del català oral, especialment formal, que els parlants de les illes Balears tradicionalment han reconegut com a propi, i que presenta trets d’integració amb altres dialectes no insulars. No cal crear una varietat estàndard apta per al català de les illes Balears, cal simplement potenciar-la. La diversitat lingüística que reflecteix aquesta varietat, juntament amb la tendència integradora que és pròpia dels usos formals, és un reflex de la situació de la societat. Així doncs, distingim quatre grans subdialectes baleàrics: l’eivissenc, el formenterenc, el mallorquí i el menorquí.
4. Difondre un model lingüístic útil per als diferents registres
La llengua dels mitjans ha de ser efectiva, natural i adequada al nivell de formalitat de cada situació comunicativa. Els factors que cal tenir en compte per a la selecció dels registres són els següents:6
1. El gènere. Els gèneres tenen a veure amb les intencions del discurs: informar —gèneres informatius—, entretenir —gèneres d’evasió i entreteniment, ficció, humor, infantil—, persuadir —publicitat—, etc.
2. L’emissor. El tipus d’emissor —conductor base, conductor de suport, col·laboradors, especialistes, veus en off, actors— i les relacions que s’hi estableixen condicionen la tria lingüística. En general, els conductors i les veus en off s’han d’ajustar a l’estàndard formal, encara que —en el cas dels conductors, sobretot— s’admeten trets de l’estàndard informal en les interaccions amb els col·laboradors, convidats, etc.
3. El receptor.
4. La interacció. La freqüència d’interacció entre els emissors i/o entre emissors i receptors és clau per a la selecció dels registres. Així, en general, en els gèneres en què hi ha una interacció escassa cal ajustar-se a l’estàndard formal; en canvi, en els gèneres on la interacció és freqüent, es poden seleccionar usos que pertanyen als registres neutres o informals.
5. El camp. Correspon al tema que es tracta, d’allò que es parla —política, economia, esports, cultura…
6. El mode. Correspon a les condicions de producció i transmissió del discurs. Distingim, doncs, la llengua parlada —espontània o no espontània— de la llengua escrita —que pot servir (1) per a ser dita, (2) per a ser dita amb aparença d’espontaneïtat o (3) no necessàriament per a ser dita.
Distingim dos registres, segons el nivell de formalitat:
1. Registres formals. Són els registres, (1) dels gèneres orals i escrits informatius —notícies i noticiaris, reportatges, documentals, cròniques, entrevistes formals, tertúlies, taules rodones, debats—; (2) en els quals hi ha poca interacció entre els emissors —conductors base i de suport, veus en off, especialistes, col·laboradors—; (3) de contingut generalista —política, economia, esports, societat, cultura, el temps—; i (4) que combinen la parla no espontània —mitjançant la lectura de textos per a ser dits— i la parla espontània —en forma de monòleg o de diàleg formals.
2. Registres informals. S’utilitzen, sobretot, en els espais de ficció —dramàtics de producció pròpia i dramàtics doblats—, en els espais humorístics i en els espais infantils. També podem trobar trets informals —combinats amb trets formals— en (1) els gèneres d’evasió i entreteniment —magazins, concursos, programes divulgatius, entrevistes, retransmissions esportives—; (2) que tracten temes diversos —actualitat social, cuina, viatges, excursionisme, activitats de lleure, etc.—; (3) amb interacció freqüent entre els emissors —conductor base, col·laboradors, convidats, veus en off— i (4) que combina la parla no espontània —lectura de textos per a ser dits— i la parla espontània —en forma de monòleg. També es poden trobar trets informals en els gèneres publicitaris.
Als espais de ficció, els emissors són els actors —que interactuen habitualment—, s’hi tracten temes referits al context on se situa l’acció —habitualment a les Illes Balears, en el cas de la producció pròpia, i a altres llocs del món, en el cas dels doblatges— i s’utilitzen textos escrits per a ser dits, amb aparença d’espontaneïtat.
En el cas dels espais humorístics —monòlegs, imitacions, programes d’humor, esquetxos—, hi pot haver diferents emissors —conductors base i de suport, actors, col·laboradors, etc.— i s’hi tracten temes diversos, també mitjançant la lectura de textos escrits per a ser dits, aparentment espontanis.
Finalment, els espais infantils tenen diversos emissors —conductor base, col·laboradors, actors, veus en off— que interactuen freqüentment, s’hi tracten temes d’interès per al públic infantil i s’hi combina la parla no espontània —mitjançant la lectura de textos escrits per a ser dits— amb la parla espontània en forma de diàleg o de monòleg.
Notes
1 Vegeu Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears (GRESIB) (2019): Conclusions de les I Jornades «Qualitat lingüística als mitjans de comunicació: la llengua oral». En línia a: <http://blocs.uib.cat/cdsib/files/2019/06/Conclusions-primeres-jornades.pdf>.
2 Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica (2018): «Criteri per al tractament de la variació dialectal en el nou diccionari normatiu». Dins: Documents de la Secció Filològica, V. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 19-20.
3 Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica (2018): «Sobre la variació i la prescripció en les orientacions normatives». Dins: Documents de la Secció Filològica, V. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 38-39.
4 Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica (2018): «Criteri per al tractament de la variació dialectal en el nou diccionari normatiu». Dins: Documents de la Secció Filològica, V. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 19-21.
5 Vegeu Ramon, M. & Picó, N. (2009): Llibre d’estil per als mitjans de comunicació orals i escrits. Palma: Consell de Mallorca / Universitat de les Illes Balears, p. 15-17.
6 Vegeu Bibiloni, G. (1997 [2004]): Llengua estàndard i variació lingüística. València: Tres i quatre, p. 89-108.