Desplaçament accentual en construccions d’infinitiu o d’imperatiu més clític pronominal

En construccions d’imperatiu o d’infinitiu més clític pronominal, l’accent del radical verbal es pot traslladar cap a la dreta. Aquest tipus de desplaçament és habitual en alguns parlars del nostre domini lingüístic, especialment, de les Illes Balears. 

Mallorquí i menorquí

En construccions d’infinitiu, en mallorquí i menorquí aquest fenomen es dona de manera sistemàtica i sempre recau en la vocal de la darrera síl·laba de la seqüència verb-clític. Per exemple, menj[á]r, però menjar-n[ə́]. 

Ara bé, en imperatiu, si l’enclític és la  o les, l’accentuació pot ser o bé, sobre els mateixos clítics pronominals (canta-l[ə́]) o bé, sobre la síl·laba immediatament anterior (canta-m[ə́]-la o cant[ə́]-la). 

Eivissenc

En eivissenc no es produeix el trasllat d’accent en cap dels casos anteriorment esmentats. Només es dona en els infinitius de la segona conjugació, sobre la síl·laba precedent al pronom enclític. Per exemple, con[ə́]ixer, però coneix[ə́]r-ho.

Formenterenc

En formenterer també hi ha desplaçaments accentuals, però amb algunes particularitats:

Quan l’imperatiu té un sol clític, l’accentuació depèn de si la seqüència verb-clític acaba en consonant o en vocal.

• Si acaba en vocal, s’accentua la síl·laba precedent. Per exemple, compr[á]-la o compra-m[ə́]-la.

• Si acaba en consonant, l’accent es trasllada a la darrera síl·laba de la seqüència. Per exemple,  compr[ə́]’n. 

En la combinació de dos clítics, l’accent sempre recau en la vocal del primer clític:

• Compra-m[é]-la

• Però a compr[á]r-l’hi no hi ha desplaçament perquè el primer clític pronominal no té vocal.

En qualsevol cal, el desplaçament accentual no és admissible en registres formals i, per tant, cal evitar-lo. D’aquesta manera, en l’estàndard oral sempre hem de mantenir l’accent sobre el radical verbal, és a dir, allà on aniria en cas que no hi hagués clítics pronominals: cerc[á]r-ne, d[í]r-li, f[é]s-ho o compr[á]r-me-la.