Els gerundis en -guent

En català hi ha un grup de verbs que tenen un radical acabat en consonant velar, –g. Són verbs com beure, jeure, caure, moure, etc. Aquests verbs presenten el segment velar en diverses formes del paradigma, com en la primera persona del present d’indicatiu (bec, jec, caic, moc, etc.), en el present de subjuntiu (begui, jegui, caigui, mogui, etc.) en el passat simple (begué, jagué, caigué, mogué), en l’imperfet de subjuntiu (begués) i també en el participi, si fa servir les terminacions regulars ‑ut/‑uda (begut/beguda, jagut/jaguda, caigut/caiguda, mogut/moguda).

Per això, en la llengua oral, és habitual que facem servir aquest segment velar per formar el gerundi d’aquests verbs. Així, no és estrany sentir *beguent, *jaguent, *caiguent o *moguent, entre d’altres. Malgrat això, aquestes formes són pròpies dels registres col·loquials i no transcendeixen als registres formals. En registres formals feim servir les formes bevent, jaient, caient i movent.

Els verbs que solen presentar aquesta tendència són els que tenen el radical acabat en consonant velar, com els verbs beure, jeure, caure, moure, doldre, valer, tenir, moldre, entendre, fondre, prendre, respondre, seure i també els verbs córrer, escriure, obrir, poder, omplir, saber, caber, voler i el verb ser. Aquests verbs presenten aquesta casuística pel que fa a la formació del gerundi: