L’apòstrof

L’apòstrof és un signe gràfic, una coma volada (‘), que serveix per indicar l’elisió de les vocals dels articles definit i personal (el, la, en, na), de la preposició de i dels pronoms febles davant de paraules que comencen per vocal, precedida o no de h, o bé, en el cas dels pronoms febles, darrere dels verbs o dels pronoms acabats en vocal altra que u. Hi ha alguns casos, però, en què l’ús de l’apòstrof és particular.

L’apostrofació de l’article

L’article femení la no s’apostrofa en els casos següents:

• Quan precedeix una paraula començada per i o u àtones: la inspecció, la universitat, la història, la unitat. Cal destacar que aquesta norma també s’aplica a l’article personal na: na Isabel.
• Quan va davant d’una lletra o un nom de lletra: la m, la essa.
• Quan la paraula que la segueix és la una (hora), la ira, la host o la Haia.

Casos particulars d’apostrofació

• Els manlleus masculins singulars que comencen per s, però que es pronuncien amb una e epentètica, s’apostrofen: l’statu quo, n’Stalin o l’Stephen. En canvi, quan la paraula és femenina i va precedida de l’article definit la o la preposició de, no s’apostrofa: la Scala de Milà, la República Democràtica de Sri Lanka o na Svetlana.

• Quan i o u es pronuncien com una semivocal, precedida o no de h, no s’ha d’apostrofar: el hiat, el iogurt, la hiena o la Universitat de Huelva.
  • Ara bé, en els casos de sigles que es pronuncien com paraules i que comencen per i o u, l’apostrofació depèn de la seva pronúncia. Per exemple, l’IEC sí que s’apostrofa perquè comença per hiat i, per tant, la i no és una semivocal. En canvi, la UOC comença per semivocal perquè uo formen diftong i, en conseqüència, no s’apostrofa.
• Davant de h aspirada mai s’apostrofa: les actrius de Hollywood o el Hamilton.
• S’apostrofen les xifres i les sigles lletrejades quan es pronuncien amb un so vocal inicial: l’11, l’NBA, l’FBI.
  • Alerta! Si en comptes de llegir-se lletrejada, es desplega el significat de cada lletra de la sigla, l’apostrofació es fa en funció del desplegament, i no de la primera lletra de la sigla. Per exemple: el SNL(el Servei de Normalització Lingüística), però l’SMS (l’essa-ema-essa).
• Mai s’apostrofen els símbols: el He és un gas noble, 10 mg de As.
• Els articles que precedeixen un nom usat amb valor metalingüístic, se solen apostrofar. En canvi, quan es tracta de la preposició de, no s’apostrofen. Per exemple: el participi de estar és estat.
• L’article singular i la preposició de s’apostrofen davant de paraules o fragments en cursiva i davant dels signes gràfics que indiquen obertura (l’«únic»). Davant de noms estrangers no adaptats al català, la preposició de també s’apostrofa: la república d’El Salvador.