Primera persona del singular del present d’indicatiu

A les Illes Balears, la major part dels verbs tenen desinència zero a la 1a persona del present d’indicatiu (jo, com a dona, no call), a diferència del rossellonès (jo com a dona, no calli), del català oriental central i nord-occidental (jo com a dona, no callo, que es pronuncia jo com a dona, no call[u] en català oriental central) i del valencià (jo com a dona, no calle). Totes aquestes formes són normatives i es poden emprar en tots els registres, tant oralment com per escrit. De totes maneres, es recomana que els parlants de cada territori emprin les formes que els són pròpies. Per això, tant en registres formals com en registres informals, a les Balears es recomana fer servir la desinència zero.

En aquests casos, se sol mantenir gràficament la consonant final del radical, excepte en els casos següents:

• Si el radical acaba en -l·l o –ss, es redueixen respectivament a -l o –s (Jo em rebel contra el patriarcat o Jo progrés sense dependre de ningú). En canvi, si el radical acaba en –rr, es manté la grafia (Jo corr cap a la llibertat, Jo narr la realitat tal com és o Jo serr les cadenes que em fermen).
• En el cas dels verbs de la 2a i 3a conjugació, si el radical acaba en -b o -d, la terminació s’escriu amb -p o -t finals, talment com les formes de la 3a persona: Jo rep dels meus avantpassats un món que decep i put o Hi ha tanta gent a la manifestació que jo no hi cap. En canvi, en el cas dels verbs de la 1a conjugació, es manté la –b o –d del radical: Jo m’acab de despertar o Jo ajud a canviar el món amb el meu vot.
• Si el radical acaba en –v, mantindrem la -v del radical, però oralment s’admet, en tots els registres, acabar la forma amb –v o amb -u: jo arxiv/arxiu la memòria històrica, jo no em llev/lleu les ulleres violetes, jo prov/prou de lluitar, jo renov/renou la societat o jo cav/cau fins a trobar la veritat.
• Si el radical acaba en vocal + j/g, la terminació s’escriu amb –ig: Jo puig el volum de veu, Jo festeig amb un jove molt atent o No m’importa si amb la meva sinceritat agreuig algú. En canvi, si el radical acaba en consonant + j/g, es manté la grafia del radical: jo viatj per veure món, jo desitj conèixer moltes cultures, jo menj el que em ve de gust, jo no enutj ningú i jo forj el meu destí.
• En el cas dels verbs acabats en -ènyer, la terminació és amb -c a Mallorca i a Menorca (Jo estrenc la mà dels meus iguals o Jo empenc perquè el canvi arribi), mentre que és amb -ny a les Pitiüses (Jo estreny la mà dels meus iguals o Jo empeny perquè el canvi arribi).

Encara que en la major part dels casos no s’afegeix cap terminació, per regles fonològiques, la 1a persona del present d’indicatiu d’alguns verbs sí que porta desinència. Són els següents casos:

• Si el radical acaba en -gu/-qu, s’adopta la desinència -o (Jo no m’adequo al meu rol social).
• Si el radical acaba en consonant + e/i, s’adopta la desinència -i (Jo somii amb un món millor. Allà hi canvii les normes injustes, idei un sistema per repartir recursos equitativament i crei una vertadera societat del benestar). En canvi, si el radical acaba en vocal + i,  no s’hi ha d’afegir cap desinència (Jo espai les lectures per reflexionar-hi o Jo remei els problemes de les meves veïnes). Cal anar amb compte i no confondre el present d’indicatiu amb el present de subjuntiu, on la terminació és -ï (Pot ser que jo estudiï per aconseguir els meus somnis i al final canviï la societat).
• Si el radical acaba en consonant + o/u, s’adopta la desinència -u (Llou totes les iniciatives que volen aconseguir la igualtat, Sempre avaluu positivament la sinceritat o Continuu endavant tot i l’adversitat). En canvi, si el radical acaba en vocal + u no s’hi ha d’afegir cap desinència (Jo sempre creu el carrer pel pas de vianants).
• En el cas dels verbs néixer, créixer i merèixer (i derivats), la terminació és –esc (nesc, cresc i meresc) a Mallorca i Menorca, però –eix a Eivissa i Formentera (neix, mereix i creix).
• Els verbs de la 3a conjugació poden ser purs (bullir, sortir, dormir, escopir, tossir, sentir, consentir, pressentir, ressentir, lluir, collir, esmunyir, ajupir, morir, fugir) o incoatius (la resta). Els incoatius afegeixen la terminació –esc o –eixo; d’aquestes dues, la més pròpia de les Balears és –esc (agraesc, beneesc, partesc, conduesc…). Alguns verbs poden ser indistintament purs o incoatius, de manera que ambdues terminacions són normatives i es fan a les Balears (fer o feresc; frig o fregesc; llig o llegesc; afig o afegesc; config o confegesc; refig o refegesc; tix o teixesc; tiny o tenyesc; vest o vestesc; penet o penedesc).